Dos gegants: Toreski i Salvador Escamilla (Enderrock, 336, juliol de 2022).

(La sèrie comença aquí)

Dos gegants: Toreski i Salvador Escamilla.

Joan Josep Isern (Enderrock 336, juliol de 2022)

Aquesta primavera s’ha publicat ‘El món comença’ (Bromera, 2022), una novel·la de Marià Veloy guanyadora del Premi Ciutat d’Alzira, un dels més prestigiosos del País Valencià. El llibre és una aproximació a la figura de Josep Torres Vilata que, amb l’àlies de ‘Toreski’, va tenir una trajectòria artística plena d’èxits pel continent americà en els primers anys del segle XX. Cantant, imitador, còmic, ventríloc i, sobretot, transformista -conèixer Leopoldo Fregoli li va canviar la vida- la biografia de Torres-Toreski és una muntanya russa farcida de moments pletòrics alternats amb baixades als inferns.

De retorn a Catalunya, i amb l’experiència acumulada als escenaris, no li va costar gaire convertir-se en la primera gran estrella de la ràdio, concretament de Ràdio Barcelona, que havia començat a emetre l’any 1924. La creació del ‘Miliu’, un ninot que representava un infant ingenu, desvergonyit i trapella, el va catapultar fins als cims més alts de la popularitat d’aquell moment en uns programes en què Toreski sempre tenia un record pels més febles i necessitats. Aquella barreja d’humor i beneficència va arrelar en el públic fins al punt que, per subscripció popular, als jardins de la Sagrada Família es va erigir una estàtua dedicada al ‘Miliu’.

Val a dir que aquest personatge -juntament amb el Maginet Pelacanyes de Josep Maria Tarrassa, a Tarragona, o el Pau Pi, d’Enric Casademont– va ser el precedent de personatges radiofònics com el Senyor Casamajor de Xavier Sardà o bé l’actual  Senyor Marcel·lí a RAC-1.

Els avatars històrics -una greu malaltia se’l va emportar el 1937, en plena guerra civil- no van aconseguir esborrar el record de Toreski i durant els anys quaranta Ràdio Barcelona va posar el seu nom a l’estudi central de les seves instal·lacions al número 6 del carrer de Casp de la capital catalana. Un nom que encara avui es manté.

Per a qualsevol persona nascuda durant la dècada dels cinquanta parlar de l’Estudi Toreski és evocar una ràdio molt diferent de l’actual, amb una programació espontània i en directe que obria les portes al públic perquè presenciés els seus programes preferits. Citaré uns quants noms: ‘La comarca nos visita’, ‘Lo toma o lo deja’, l’esportiu ‘Gong’, ‘Simpatía (la canción del mediodía)’, el Conjunto Antena, els senyors Dalmau i Viñas, el mestre Alfredo Domènech… I entre aquests, el programa de ràdio per excel·lència: l’històric ‘Radioscope’ que entre els anys 1964 i 1970 va presentar Salvador Escamilla.

Home inquiet, dotat d’una inesgotable curiositat i amb les idees molt clares pel que fa al país, Escamilla cantava -va començar amb un grup que es deia ‘Los millonarios de la canción’-, feia d’actor, posava veu a anuncis i va ser una persona clau en el desenvolupament de la cançó catalana. Sempre començava amb un ‘Bon dia, Catalunya! Bon dia i una cançó’, que desafiava l’hostilitat del règim contra la difusió del català i va ser a ‘Radioscope’ on, el 18 de febrer de 1965, va debutar un xicot totalment desconegut fins aleshores que es deia Joan Manuel Serrat.

La trajectòria professional de Salvador Escamilla donaria joc per a un article sencer, que no descarto de fer més endavant, però en tot cas crec que val la pena recordar la seva extraordinària bonhomia que el va portar, els últims anys de la dècada dels noranta, a rescatar de l’oblit la figura de l’actor i humorista Joan Capri, amb la reedició dels seus monòlegs en CD i la inclusió en el nomenclàtor barceloní amb una plaça a tocar del Mercat de Santa Caterina que porta el seu nom. Va promoure una campanya de suport similar quan es va assabentar de la precària situació en què es trobava, a Mallorca, el cantautor Guillem d’Efak, poc abans de la seva mort el febrer de 1995.

Josep Torres Vilata, Toreski, i Salvador Escamilla: dos noms que van intrínsecament lligats a la ràdio i als aspectes més defensables de la dignitat professional i de la solidaritat amb les persones que més la necessiten. Gent, vaja, que no ens podem permetre d’oblidar.